NO a l'assemblearisme

Extret de: "Reflexions d'un arqueòleg glamurós"

Segons les ideologies més hippies i ultraidealistes de l’esquerra (anarquisme i socialisme utòpic), si les persones fossin educades en el respecte mutu i l’amor, l’assemblea seria una forma perfecta de prendre decisions polítiques a nivell mundial i podríem eliminar qualsevol democràcia parlamentaria canviant-la per aplecs kumbayà al voltant d’una llar de foc.

Doncs bé, jo des de que tenia 15 anys tota la meva vida la he passat amb l’agenda atapeïda de reunions: que si l’Esplai, que si la Colla de Diables, que si Clubs de Rol, associacions gais, cases okupes, estudiants de la UAB, Grups d’investigació en Arqueologia…

I analitzant tota la meva experiència empírica acumulada en interminables reunions he arribat a una conclusió determinant: l’assemblearisme, tot i ser desgraciadament necessari, és la forma més absurda e inútil de govern polític pels següents motius:

1.- Es la dictadura dels carismàtics: Aquelles persones que tenen vergonya a parlar en públic no tenen cap pes polític i la seva opinió queda completament invisibilitzada per aquells líders que, fent ús de la seva popularitat, acaben imposant sempre la seva opinió. Com algú s’atreveixi a portar-los la contraria ja ha begut oli!

2.- Es la forma més lenta de prendre una decisió: Quan cal reaccionar ràpidament i a contrarellotge, per que la urgència dels fets així ho exigeix, no podem esperar a llegir la ordre del dia, demanar torn de paraula, esperar que ens la donin, discutir amb 25 persones més, fer votacions, arribar a consensos…

3.- Les resolucions que s’acorden son de paper mullat: Si una reunió decideix quelcom que a algú no li agrada, no passa res, se’n convoca una altre al cap d’una estona excloent els que han pres la decisió anterior i Santes Pasqües.

4.- Es la culminació de la hipocresia extrema: Heu vist mai una assemblea on la gent digui el que pensa realment? No, en aquests actes públics tothom aparenta ser amic i es guarden els ganivets per a més tard. Ningú s’atreveix a votar en contra del nomenament d’un càrrec encara que sàpiga que la persona escollida és un perfecte inútil: a veure qui es el guapo que li diu a ma alçada.

5.- Es facilíssim manipular una votació: Tan sols cal que convidem a l’assemblea a tota la gent que sabem que ens donarà suport i procurem que aquell dia i hora no puguin vindre els que segurament estan en contra.

6.- Els que proposen una acció son els primers a no fer-la: “Per que no anem a aquells nazis i els hi donem una pallissa? Be, jo no podré vindre ja que tinc un sopar eh, però vosaltres aneu-hi que jo us dono suport moral”

7- Es un diàleg de sords: En una reunió la majoria de gent no hi va a escoltar els arguments dels altres i arribar a un consens pactat, sinó a imposar els seus propis criteris de forma dogmàtica i excloent.

8.- L’assemblearisme no es garantia de que les resolucions adoptades siguin més d’esquerres: Les primàries del Partit Republicà als EUA es fan en “caucus” o assemblees locals i solen escollir a persones tan anarquistes com Georges W. Bush.

Es evident que la filosofia de Rosseau ha fet molt de mal! El teòric francès pensava que l’home era bo per naturalesa, però l’havia corromput la societat. Ell proposava tornar al estadi de la bondat primigènia en el que es vivia en harmonia amb la natura (al Paleolític??), abolint qualsevol forma de jerarquia i representació indirecta, prenent qualsevol iniciativa col•lectiva per assemblearisme.

Però els científics socials ja sabem que Rosseau va ficar la pota per tot arreu: ni la bondat ni la maldat es porten escrites als gens, ja que son termes idealistes, platònics i subjectius; que al Paleolític les jerarquies socials existien perfectament, tot i que en comptes d’estar marcades per la riquesa ho estaven per la edat i l’experiència i que, des d’un punt de vista antropològic, com ja he demostrat, les assemblees tenen molts més defectes que la democràcia representativa que, per a mi, segueix sent el millor sistema polític inventat fins a la data.