Som a septembre de 2009, s'obre un nou curs on ja s'ha implantat l'EEES a pràcticament totes les universitats (a excepció d'alguns plans d'estudi que no s'hi han afegit o perque han desaparegut amb l'EEES, per una bona jugada com la de la facultat de psigologia de la UAB on es va votar no a l'aplicació del grau, o per altres motius).
Aquest últim curs ha estat plagat d'una lluita, sobretot a Catalunya, en que certs sectors han volgut lluitar contra una reforma universitària que, com qualsevol, comença amb moltes incerteses (i siguem realistes: amb moltes deficiències).
Aquests col·lectius, ja sigui d'estudiants, d'altres grups d'acció política o de gent independent, han vist una amenaça en l'EEES: privatització de la universitat, desmantellament de la universitat pública (i no sé si alguna altra cosa, ja no me'n recordo). Però el que ha quedat clar és que s'ha emprat una força que no es veia des de fa anys, els mitjans han anat plens, com a mínim una temporada, de la lluita contra l'EEES.
Però té la seva doble cara (com a símil de la doble moral intrínseca de la nostra societat), i és que per una part, la demonització del moviment estudiantil ha anat acompanyada d'un silenci, com a mínim al començament, dels que estaven en contra de les accions postulades per els col·lectius regents de la lluita estudiantil.
No va trigar gaire a passar que gent independent va començar a parlar, alguns representants de col·lectius i associacions amb la finalitat de poder canviar les coses des d'un altre punt de vista que no fós el NO absolut, la contra directa cap a les reformes amb un sense sentit parcial.
A la UAB associacions com Junts, la PEF, i altres (que no, que la PULL no compta) han acabat amb un predomini que portava molt de temps i en aquest moment de canvi, i a algunes facultats no aportava res.
Les respostes, tant als individuals com als col·lectius, van ser la difamació, els insults, les amenaces... mètodes que també es van practicar quan s'havia d'imposar alguna cosa com vagues estudiantils o ocupacions mitjançant, sobretot, la coacció.
Aquestes últimes accions, tot s'ha de dir, van tenir un sentit al seu començament, van ser útils per a fer visible la lluita (tot i que ja tenia alguns precedents d'altres lluites més invisibilitzades com per l'informe Bricall o per la tancada de lletres del 2008), però a la llarga, vista la falta de participació de gent que se n'havia adonat que bona part del moviment estudiantil lluitava i barrejava coses que no tenien res a veure amb l'EEES, van acabar sent un fracàs (i una servidora, cap al febrer-març va ser tant ruca com per pensar que tindria algún sentit).
De tot això cl reflexionar, i per no ser repetitiva diré que estic d'acord amb bona part del que diu Joan Gil Oliveras, un cap pensant que tot i que a molts els hi pesi, ha fet molta feina de diferentes maneres i ha aportat idees i un discurs propi que, personalment, valoro molt.
Ja és prou difícil accedir a les beques, tenim un sistema universitari deficitari, entre altres punts bastant preceris, metafòricament.
Però apart de queixar-se d'horaris amb l'EEES i el tema de treball assembleari o del moviment estudiantil, cal recordar que és una cosa voluntaria. Cal recordar que qui lluita és perque vol, i com passa a molts llocs, sap que algun cosa pot perdre.
S'han emprat mètodes propis de treballadors (em refereixo a quelcom no típic d'estudiants) com vagues, però en canvi no s'han tingut en compte les conseqüències: si un treballador fa vaga, no cobra, i ja passa que acomiaden per molta pressió que facin els sindicats. Per tant, si un estudiant fa vaga (a menys que hagi estat acceptada per l'administració) el normal és que sigui conscient que potser no tindrà nota d'assistència, entre altres.
Personalment, si he estat temps al bar o he faltat a alguna classe és cosa meva, i sóc conscient i tinc els meus motius (ja siguin d'oci, per temes físics, etc.). Sé que em quedaré sense la nota d'assistència, o com amb alguna assignatura em podria haver quedat sense nota per no anar al 80% de les classes (cosa que per sort, vaig ser burra de no fer), etc.
Però el que queda clar es que és una elecció personal: com quan he parlat amb membres d'administracions universitàries, quan he parlat amb professors i alumnes, membres de col·lectius o independents, he decidit o no secundar una vaga: és una elecció personal, i com a tal haig d'acceptar i accepto les conseqüències, però no puc permetre que se m'imposi res ni se'm coaccioni.
La universitat ha de tribar un altre camí per aconseguir finançament, que hauria d'estar, com a mínim a les públiques, totalment sufragat per el govern. La trista realitat és que, com ja sabem els estudiants de lletres, pràcticament tot l'enfocament de les despeses universitàries han anat decreixent d'una manera o altra (fent broma preguntaria si per creació de tants "càrrecs de confiança"), sobretot en tots els estudis "no tècnics ni científics".
Aquest curs és el moment de que es reenfoqui la concepció que es té de l'EEES, sobretot vist que ja ha arribat i que la famosa lluita va arribar tard.
Ja és hora que canviin les coses, i que siguin els estudiants els qui donin una lliçó a l'administració i la burocràcia universitària (i en altres sentits, com el canvi de rumb de la manifestació de finals de març).
http://barcelona.indymedia.org/newswire/index.php
Aquest últim curs ha estat plagat d'una lluita, sobretot a Catalunya, en que certs sectors han volgut lluitar contra una reforma universitària que, com qualsevol, comença amb moltes incerteses (i siguem realistes: amb moltes deficiències).
Aquests col·lectius, ja sigui d'estudiants, d'altres grups d'acció política o de gent independent, han vist una amenaça en l'EEES: privatització de la universitat, desmantellament de la universitat pública (i no sé si alguna altra cosa, ja no me'n recordo). Però el que ha quedat clar és que s'ha emprat una força que no es veia des de fa anys, els mitjans han anat plens, com a mínim una temporada, de la lluita contra l'EEES.
Però té la seva doble cara (com a símil de la doble moral intrínseca de la nostra societat), i és que per una part, la demonització del moviment estudiantil ha anat acompanyada d'un silenci, com a mínim al començament, dels que estaven en contra de les accions postulades per els col·lectius regents de la lluita estudiantil.
No va trigar gaire a passar que gent independent va començar a parlar, alguns representants de col·lectius i associacions amb la finalitat de poder canviar les coses des d'un altre punt de vista que no fós el NO absolut, la contra directa cap a les reformes amb un sense sentit parcial.
A la UAB associacions com Junts, la PEF, i altres (que no, que la PULL no compta) han acabat amb un predomini que portava molt de temps i en aquest moment de canvi, i a algunes facultats no aportava res.
Les respostes, tant als individuals com als col·lectius, van ser la difamació, els insults, les amenaces... mètodes que també es van practicar quan s'havia d'imposar alguna cosa com vagues estudiantils o ocupacions mitjançant, sobretot, la coacció.
Aquestes últimes accions, tot s'ha de dir, van tenir un sentit al seu començament, van ser útils per a fer visible la lluita (tot i que ja tenia alguns precedents d'altres lluites més invisibilitzades com per l'informe Bricall o per la tancada de lletres del 2008), però a la llarga, vista la falta de participació de gent que se n'havia adonat que bona part del moviment estudiantil lluitava i barrejava coses que no tenien res a veure amb l'EEES, van acabar sent un fracàs (i una servidora, cap al febrer-març va ser tant ruca com per pensar que tindria algún sentit).
De tot això cl reflexionar, i per no ser repetitiva diré que estic d'acord amb bona part del que diu Joan Gil Oliveras, un cap pensant que tot i que a molts els hi pesi, ha fet molta feina de diferentes maneres i ha aportat idees i un discurs propi que, personalment, valoro molt.
Ja és prou difícil accedir a les beques, tenim un sistema universitari deficitari, entre altres punts bastant preceris, metafòricament.
Però apart de queixar-se d'horaris amb l'EEES i el tema de treball assembleari o del moviment estudiantil, cal recordar que és una cosa voluntaria. Cal recordar que qui lluita és perque vol, i com passa a molts llocs, sap que algun cosa pot perdre.
S'han emprat mètodes propis de treballadors (em refereixo a quelcom no típic d'estudiants) com vagues, però en canvi no s'han tingut en compte les conseqüències: si un treballador fa vaga, no cobra, i ja passa que acomiaden per molta pressió que facin els sindicats. Per tant, si un estudiant fa vaga (a menys que hagi estat acceptada per l'administració) el normal és que sigui conscient que potser no tindrà nota d'assistència, entre altres.
Personalment, si he estat temps al bar o he faltat a alguna classe és cosa meva, i sóc conscient i tinc els meus motius (ja siguin d'oci, per temes físics, etc.). Sé que em quedaré sense la nota d'assistència, o com amb alguna assignatura em podria haver quedat sense nota per no anar al 80% de les classes (cosa que per sort, vaig ser burra de no fer), etc.
Però el que queda clar es que és una elecció personal: com quan he parlat amb membres d'administracions universitàries, quan he parlat amb professors i alumnes, membres de col·lectius o independents, he decidit o no secundar una vaga: és una elecció personal, i com a tal haig d'acceptar i accepto les conseqüències, però no puc permetre que se m'imposi res ni se'm coaccioni.
La universitat ha de tribar un altre camí per aconseguir finançament, que hauria d'estar, com a mínim a les públiques, totalment sufragat per el govern. La trista realitat és que, com ja sabem els estudiants de lletres, pràcticament tot l'enfocament de les despeses universitàries han anat decreixent d'una manera o altra (fent broma preguntaria si per creació de tants "càrrecs de confiança"), sobretot en tots els estudis "no tècnics ni científics".
Aquest curs és el moment de que es reenfoqui la concepció que es té de l'EEES, sobretot vist que ja ha arribat i que la famosa lluita va arribar tard.
Ja és hora que canviin les coses, i que siguin els estudiants els qui donin una lliçó a l'administració i la burocràcia universitària (i en altres sentits, com el canvi de rumb de la manifestació de finals de març).
http://barcelona.indymedia.org/newswire/index.php
0 comentaris:
Publica un comentari